El primer cop

El primer cop. Aquesta frase tan simple pot tenir diversos significats. No obstant, la majoria de persones l’associen a la pèrdua de la virginitat.

Hi ha molts mites sobre el sexe, inclús podria dir que entre moltes famílies, encara ara, és un tema tabú. Em sembla sorprenent. Jo per sort he estat educada d’una forma diferent, a casa meva no puc dir que parlar de relacions sexuals i de tot el món que ho envolta sigui una cosa natural, però el que si que és cert és que si mai he tingut algun dubte ho he pogut parlar amb naturalitat. Una altra cosa ha estat que després jo volgués o no fer-los partícips de les meves experiències en aquest tema. Que això trobo que tampoc cal.

Quan jo em vaig iniciar, recordo que era una nit d’estiu, tornàvem d’una festa a casa un amic i plovia. Jo m’havia deixat les claus de casa i no podia entrar. Aleshores ell em va dir que si volia podia passar la nit a casa seva (en realitat lo de les claus va ser una excusa :P). Aquell, si la memòria no em falla, també va ser el primer cop que vaig entrar a la seva habitació.

La cambra no era massa gran, em vaig asseure al llit i ell va posar-se al meu costat. Vam estar parlant una estona. Crec que els dos estàvem nerviosos, m’imagino que sabíem quin era el pas següent.

Em va tractar amb molta delicadesa, recordo que anava acompanyant cada gest i cada mirada amb paraules tendres i molt dolces. Ell  patia molt perquè jo estigués còmoda. I jo estava espantada i em feia una vergonya horrible el simple fet que em veiés nua o pensar que potser no aniria bé. Ni tan sols sabia què fer i patia per si em feia mal. Segons la meva humil opinió, va ser una sort que el meu xicot també fos verge, Així podíem anar amb tota la calma, explorant cada racó del cos de l’altre i compartint les pors o incerteses.

Abans de provar-ho havia sentit opinions de tot tipus, gent que explicava que el primer cop va ser un desastre, altres que deien que va ser màgic. Inclús hi havia persones a les que les van pillar, altres que ho van fer en un lloc públic, algunes que amb els nervis i pors es van quedar a mitges, n’hi havia que s’esperaven més, en fi, opinions per tots els gustos. Però jo, ara ho recordo amb molt de carinyo. No puc dir que aquell fos el cop més espectacular dels múltiples que van seguir (crec que el primer no ho és mai), va durar poquet i amb els nervis no sé si ho vam disfrutar al màxim, però tot i així en guardo un record preciós.

[@more@]



14s comentaris

Estats d’ànim

No sé que em passa. Ni tan sols sé perquè ploro. Però estic trista. Em sento poqueta cosa, i ja no sé si faig les coses bé o la meva vida és un error constant. Tracto malament a la gent que m’estima, als que tinc al voltant. Parlo amb ironies i sarcàsticament, d’una forma que sé que fa mal. I quan ho aconsegueixo, quan s’allunyen de mi mosquejats, aleshores m’entristeixo i ploro.

Em sento sola, i crec que ho estic. El meu xicot s’acaba d’enfadar precisament per aquesta forma d’actuar meva. Perquè carrego la meva ràbia contra ell? És un cercle, i no en puc sortir. Com pitjor estic, com més desfeta anímicament em sento, més comentaris i frases punxants llenço, i aquestes es claven com dagues enverinades en persones que m’estimo.

No sé si això ho llegirà ningú, suposo que és una forma desesperada de demanar ajuda, si més no de no sentir-me tant sola i de creure que aquí hi ha algú que ho llegirà, i inclús que potser ho comparteix. Em sento absurda i inútil, però ja és tard. Sempre és tard.

[@more@]



4s comentaris

Oportunitats

Fa més de 3 anys i mig que el meu xicot i jo estem junts. Durant aquest temps em passat moments de tota mena. Em tingut temporades en les que em estat molt bé, dies que semblava que havia de ser per sempre, i altres que semblava que llençar-ho tot per la borda era la solució més adient. Fins que ho vam fer.

Fa quasi un any va ser un dels pitjors dies de la meva vida, les coses no anaven massa bé, hi havia moltes discussions, punts de vista oposats, desconfiances, gelosies etc. Suposo que vam anar tibant massa la corda fins que va petar. Fins l’endemà no vaig ser conscient que aquest cop anava de debò. Quantes vegades havíem discutit, i l’endemà ens perdonàvem i tornàvem a començar? Però aquest cop va ser diferent.

Suposo que necessitàvem distanciar-nos, veure les coses a distància i sobretot valorar si el que sentíem era més fort que tota la merda que hi havíem posat al damunt. Vam necessitar mesos, exactament vuit, per adonar-nos que ens enlloràvem. Crec que ho vam veure bastant abans, però aquí també entrava en joc l’orgull i la por a equivocar-nos altre cop.

El cas, es que durant les festes de la ciutat vam decidir donar-nos una altra oportunitat. D’això ja fa 4 mesos i des de llavors puc dir que aquest noi és el millor que m’ha passat mai. Però tinc por. De vegades em pregunto si puc fer-lo feliç, si realment li dono tot el que necessita o si pel contrari, una altra persona pot oferir-li més. Ell diu que ara està molt bé, per fi ho té tot, el teatre (és actor) i a mi, però jo em sento insegura

No sé el temps que durarem, potser tota la vida, o potser s’acabarà abans del que voldria. De totes maneres, hi ha una cosa que no canviarà mai, per molt temps que passi hi ha un sentiment que no morirà. L’estimo.

[@more@]



2s comentaris

Monòlegs

Avui un amic m'ha llegit un monòleg que m'ha fet molta gràcia. Aqui us el poso:

Los velatorios

Buenas noches.

Vengo de un velatorio, Se ha muerto el abuelo de un colega y le he acompañado al tanatorio. Y la verdad es que el tanatorio es un sitio curioso. Hay hasta bar, que por cierto, tiene mucho ambiente, porque es el unico que no cierra en toda la ciudad.

Lo primero que te encuentras al llegar alli son un monton de coronas de flores. Que digo yo ¿Por que le llamaran a eso corona? Yo no he visto nunca a un muerto con eso en la cabeza. Mas que una corona parece un salvavidas, que hay que tener mala leche para regalarle a un muerto un salvavidas.

Y los mensajes que llevan, son para leerlos: Tus nietos no te olvidan, Tus compañeros de oficina no te olvidan. Que tu piensas, pero, ¿a quien se lo dicen? ¿al muerto?. Los muertos no parecen muy aficionados a la lectura. Y ademas, ¿como que no te olvidan?. Pero hombre,si se acaba de morir ¡Como para olvidarse:

– Oye, ¿qué hacemos aquí en el tanatorio?

– Pues no sé, no me acuerdo muy bien, ¡creo que se ha muerto el abuelo!

– ¡Vamos a preguntarle al camarero!

Yo creo que el bar es la clave del tanatorio. Porque si no fuese por las copas que se toma el personal no se entiende todo lo que pasa allí: Para empezar, el negocio se llama ¡Pompas fúnebres!. ¿Qué falta de respeto es esa?… ¡Pompas fúnebres!, parece la marca de un champú para difuntos:

"Pompas fúnebres, ¡el champú que no irrita los ojos!".

Y después de lavarle la cabeza al muerto con el champú "pompas fúnebres" nos vamos de marcha…, de "marcha fúnebre"… ¿Marcha fúnebre? ¡Esto ya es cachondeo! ¡Seguro que irse de marcha fúnebre es ir a mover el esqueleto!

Pero menos sentido todavía tienen las conversaciones de la gente. De repente llega un tío y dice: "No somos nadie!". Pero ¿cómo que no somos nadie? ¡No serás nadie tú! ¡Yo soy un tío de puta madre! Y otro suelta… "Hoy estamos aquí y mañana estamos allí". Hombre, mira, eso es lo bueno de tener coche…

En los velatorios te das cuenta de que si quieres que hablen bien de ti, no hay como morirse. Si por ejemplo, tú eras un ludópata, la gente dirá… "No tenía nada suyo"… Y si tenías muy mala leche… "Parecía que se comía el mundo y luego no se comía a nadie…".

Y aquí la cosa se anima y salta uno: "Y hablando de comer, ¡cómo le gustaba el pollo!. ¿Os acordáis de aquella vez que se comió cinco pollos de una sentada…?". Y otro: "¿Y la vez que tiró un tabique con el hombro?. Que me van a perdonar, pero si se comía cinco pollos seguidos y tiraba tabiques con el hombro, lo raro es que no se hubiera muerto antes.

Y con estas anécdotas del muerto a la gente le da la risa floja y de repente uno dice: "¡¡Aaaaaaay!!… si no nos reímos, ¿qué vamos a hacer…?". ¿Cómo que qué vamos a hacer? Pues llorar, cojones, ¡qué para eso estáis en un velatorio!

Y entonces se crea un silencio incómodo, hasta que a alguien se le ocurre algo original que decir… "Pues mira, ya ha dejado de fumar…". Bueno sí…, el muerto ha dejado de fumar, pero los demás no paran… Que se forma allí un ambiente que sólo falta que salga Michael Jackson bailando el Thriller… Yo creo que en vez de ponerle velas al ataúd le deberían poner faros anti-niebla… ¡Es que es muy fuerte! Los muertos se van al otro barrio ahumados, como los salmones. Vamos, que si llegas tarde piensas… "Coño, ¡qué los familiares ya lo están incinerando por su cuenta!".

Pero a mi las frases que más me impresionan son las que se dicen en el "pésame"… "Te acompaño en el sentimiento…!". O esa otra que dice… "Ha pasado a mejor vida", que en eso sí que tienen razón… Porque toda la vida con muebles de aglomerado de Ikea y cuando te mueres te meten en un ataúd de roble macizo… Y a lo mejor te has pasado la vida conduciendo un Opel Corsa y ahora te vas al otro barrio en un Mercedes de puta madre… ¡Y con chófer! ¡Muy bien!. ¡El coche más seguro del mundo! ¡A buenas horas!.

En fin, yo no tengo claro lo que quiero que hagan conmigo cuando me muera. Había pensado en la incineración, pero no me convence. Porque van los familiares con las coronas de flores y el ataúd, y al rato salen con una copa de cerámica y claro, entre las coronas y la copa parece que han ganado la vuelta ciclista a España.

Por eso estoy pensado en donar mi cuerpo a la ciencia. Así ni velatorio ni nada. Las orejas las donaría al museo de cera, con un tapón mío hay cera para hacer los Tres Tenores… El corazón a Anne Igartiburu, para que haga: "Hola, corazones… Hoy tenemos Corazón Golfo"… Y el hígado que se lo den a J.B., que se lo han ganado.

[@more@]

2s comentaris

Moments

Sabeu aquells dies en que tot ho veus més aviat negre? Quan encara que faci sol tu veus núvols? Aquells dies que tan aviat tens ganes de riure com de plorar? On una simple paraula pot fer-te escopir tota la merda que portes dins?

Diuen que la vida és això no? Un camí de bons i mals moments, instants en que et sembla que el món és meravellós combinats amb d’altres que preferiries ser un ós i hivernar. Doncs bé, jo últimament estic a la segona etapa. No us puc explicar els motius pels que he arribat aquí, perquè ni jo mateixa els se. Però estic deprimida, si senyor!

[@more@]

7s comentaris

Un cop més

S’estava dreta al fons de la sala, quieta, amb els ulls humits i un posat trist. Contemplava com la pluja regalimava a través d’aquells finestrals. El carrer era fosc, solitari, tant sols hi havia la tènue llum d’un fanal que amb prou feines iluminava el cartell de la botiga del davant.

Tot estava en silenci, tan sols s’escoltava el goteig de la pluja sobre la teulada, rítmic, acompassat, absent a tot el que una vegada més, ella acabava de viure .

Un llamp va iluminar-li el rostre, ara tacat de sang i abonyegat pels cops. Les ferides li feien mal, estava cansada i trista, extremadament trista i vulnerable. Mai no havia gosat explicar-ho a ningú, si ho feia la mataria, n’estava segura. Com ho taparia aquesta vegada? Diria que ha tornat a caure per les escales o millor explicaria que ha relliscat a la banyera. Realment algú s’ho creia? Podia ser que encara ara ningú sospités res? O potser és que els era més fàcil ignorar-ho? Se sentia avergonyida, sola i sobretot culpable.

Ell havia marxat, nerviós i enfadat. Però tornaria, n’estava segura. Aquella nit potser no, però l’endemà ho faria. Li duria un ram de roses vermelles preciós i d’aquesta manera es faria perdonar. Possiblement li caurien les llagrimes i fins i tot li diria que no el deixi, que no pot viure sense ella, que se l’estima massa i que no passarà mai més… i ella, un cop més el creurà.

[@more@]

1 comentari

Més d’un any!

Després de tant de temps sense donar senyals de vida he aconseguit recordar la contrasenya! Tot un mèrit venint de mi i tenint en compte que últimament estic més aviat espessa!

Ha passat molt de temps des de l'últim post que vaig escriure, crec que ja ni recordo com es feia, però suposo que això és com l'anar amb bici oi? un cop n'aprens no s'oblida, per tant serà qüestió de posar-se les piles i practicar.

En fi, una abraçada a tots i ja em teniu de nou per aqui!

 

[@more@]

5s comentaris

De nou a la Uni!

Aquest cop sembla que he començat amb bon peu la universitat, per extrany que sembli fins i tot tenia ganes de tornar a la rutina. Hem venia de gust tornar a anar a classe, volia agafar els meus apunts, fer viatgets a la copisteria, passar-me llargues estones a la biblioteca, xerrar amb la gent, etc. I és que després d’estar treballant una temporadeta en un laboratori, amb un horari més aviat fastigós i amb un sou força requític, una es planteja si no val la pena aprofitar-se uns anyets més de la bona fe dels pares i allargar la bona vida de l’estudiant.

[@more@]

3s comentaris

Va de preliminars

Quan la meva parella se’m acosta, i amb aquell posat trapella hem diu a cau d’orella "vols fer l’amor amb mi?" notu com comença a encendre’s aquella xispa dins meu que anomenem desig.

I es clar que vull, sóc humana. Però per a mi no és tan fàcil, això no és com encendre un llum o posar en funcionament una màquina on només necessites apretar un botonet per anar calentant motors.

Jo necessito una sèrie de preliminars. Necessitu que el meu cos es vagi submergint poquet a poquet en una atmòsfera excitant. Necessito carícies per tot el cos, mossegadetes al coll, petonets als mugrons, necessito sentir el seu cos sobre el meu, veure com poc a poc hem treu la roba, com hem mira desitjós de plaer. Vull sentir l’olor de la seva colonia, la seva respiració acompassada colpejant el meu coll, notar el seu membre erèctil fregant les meves cuixes, els seus dits resseguint tots i cadascún dels racons del meu cos, vull sentir com poquet a poquet deixa caure aquella mà cap a l’interior dels meus pantalons i notar el tacte fred de la seva pell acaronant el meu pubis.

Només aixi aconsegueixo endinsar-me en aquest núvol de plaer i estar prou excitada i lubricada per poder passar a l’acció, per poder ser penetrada sense dolors innecessàris.

Ha arribat un punt en que la famosa frase del "polvet ràpid" ja no hem serveix. M’agrada fer l’amor d’una manera relaxada, gaudint de tots els moments i disfrutant al màxim de l’experència.

És que no entenc per què tenim la dèria d’escurçar o fer amb presses una cosa que a tots ens agrada. Per què volem córrer tant? Tan estressats anem que ni en això podem dedicar-hi una mica més de temps?

[@more@]

3s comentaris

Després de quai 5 mesos torno ha ser aqui!

Encara no sé ben bé perquè, però el cas és que de mica en mica vaig deixar d’escriure. La veritat és que vaig obrir aquest diari amb molta il·lusió, amb ganes de compartir amb més gent tot allò que considerava important. Però ensec, quasi bé d’un dia per l’altre, me’n vaig cansar… així de fàcil. Com una flama que s’apaga..

Però avui , encara no se el motiu, he tornat a fer-ho. He tornat a visitar aquell trosset de mi que durant uns mesos vaig alimentar amb històries i esdeveniments que hem succeïen…i sabeu que? per uns moments he recordat que era feliç.. m’agradava deixar una espurna de tot allò que hem passava…potser ho començo a enllorar.

[@more@]

4s comentaris